Escapada a Caldes, termes i romans

Estic just acabat de tornar d’una breu escapada a Caldes de Montbui amb la meva senyora. Anar-hi va ser la seva idea per celebrar el nostre desè aniversari de parella. Hem gaudit del menjar, dels banys termals i de les ruïnes arqueològiques romanes com feia temps que no passava.

L’afició dels romans pel cos és cosa coneguda. Des del famós mens sana in corpore sano fins a l’expressió de l’amor en la poesia llatina, sovint de caràcter físic i corporal en les seves metàfores, i arribant fins a aquests complexos termals dedicats a la salut. Però crec que, a diferència d’avui, no es tractava tant d’un culte com d’un simple tractament respectuós pel nostre company de viatge de l’ànima.

El cos sovint ha sigut bandejat en la tradició del pensament occidental. El famós dualisme de Plató, reviscut durant l’Edat Mitjana per la patrística, i portat a extrems qüestionables per part de Sant Agustí o Petrarca -llegiu, si no, el seu Secretum-, l’ha desbancat del seu podi en benefici de l’ànima. Una idea totalment aliena a altres cultures on cos i ànima es complementen i s’alimenten entre si -a l’Índia amb el seu ioga o a la Xina amb el taitxí, per exemple-.

També jo, al llarg dels últims anys, l’havia deixat a un segon pla, confiant en la seva companyonia i infal·libilitat, en tenir-lo sempre allà, disponible i a punt. D’un temps ençà, sortosament, vaig prendre la determinació d’exercitar-lo de manera setmanal, amb més o menys assiduïtat. El cos té memòria i reprendre el gimnàs i les peses va ser més fàcil que no m’esperava... Una mica com reaprendre una llengua que havies dominat in illo tempore. Costós però gratificant.

Tolkien i Marx

Amb aquest inici de curs aviat farà cinc anys que vaig prendre la determinació de llegir i rellegir en bucle El Senyor dels Anells en la magnífica traducció catalana de Francesc Parcerisas. Ara mateix passo per la quarta lectura de Les Dues Torres. Naturalment, al llarg d’aquest temps he anat alternant la lectura de Tolkien amb molts altres llibres, perquè sí, sóc la típica persona que necessita estar llegint més d’un llibre alhora. I si poden ser tres, millor que dos.

El motiu que em va portar cap a aquesta decisió va ser trobar-me emprant, massa sovint i entre els meus alumnes, un model de català empobrit i castellanitzant. La traducció catalana de Tolkien és tan rica i plàstica que m’ha servit per enriquir i consolidar el meu model de català oral, a més de refrescar-me o directament informar-me de moltíssim vocabulari geogràfic i botànic que ignorava de la meva pròpia llengua. La major part de El Senyor dels Anells són descripcions de paisatges, i poder-los captar i visualitzar al teu magí és part de l’encant de l’obra. A més, és un llibre que, llegit atentament, convida els seus lectors a ser millors observadors de la vida natural. I tot això passa per una codificació lingüística precisa i bella que meravella els urbanites com jo.

Un dels altres llibres que fa ben bé tres anys que m’acompanyen és El Capital de Marx en l’antologia d’Alianza Editorial feta per César Rendueles. L’edició és molt recomanable sobretot per la magnífica introducció del sociòleg espanyol. Amb el magnum opus de Marx vaig molt més a poc a poc i ara mateix estic acabant el primer llibre. Sempre he sigut una persona més de lletres que de números i des de bon començament he volgut assegurar-me d’estar copsant bé el sentit del que escrivia Marx, cosa que a la força m’ha conduït cap a una lectura lenta i atenta. És un llibre que em va sorprendre moltíssim, especialment pel seu estil bigarrat, a estones incendiari i periodístic, a estones fred i precís, i per la barreja de temes i disciplines que el conformen. El Capital, i ara no direm res que no s’hagi dit ja, és una obra de filosofia, economia, política, història, periodisme... i cal integrar totes aquestes lectures per fer-nos una idea del valor global del llibre.

Sovint m’agrada veure paral·lelismes entre els dos llibres, entre Tolkien i Marx. Paral·lelismes en el punt de partida de les dues obres, no pas en el seu plantejament o execució, que són diametralment oposats. Vull dir que mentre Marx es preocupa per analitzar i entendre el funcionament del món, Tolkien sembla que vulgui escapar-se’n. Però rere aquest escapisme literari aparent hi ha, en la meva opinió, una profunda comprensió del desencant i la maldat del món modern, i qui sap si un cert anhel per superar-lo. El capitalisme industrial, que tant va maltractar l’Anglaterra rural de Tolkien, i que molts lectors han volgut veure en Mórdor i Ísengard, va ser presenciat per dues ments brillants -cadascuna a la seva manera-: una que el va disseccionar amb pèls i senyals, i l’altra a qui intuir-lo i veure’n els fruits va servir-li per reafirmar els valors d’una altra època. Però això, naturalment, és tan sols la meva opinió.

Beatus ille

El costum d’anar a restaurants, sempre que el temps i el sou m’ho permeten, és un dels més gratificants que tinc. Sol o amb la meva estimadíssima parella, tant hi fa. Conec molts gourmets aficionats a provar restaurants nous; a mi això no m’interessa tant com anar explorant la carta dels que conec i ja m’agraden. En aquest sentit, recentment a la meva ciutat n’hi ha dos de nous que fan les meves delícies, un de cuina catalana i un altre de fusió grega i mexicana.

Es dóna la casualitat que conec personalment l’amo del segon, a qui no em vaig poder estar de regalar una còpia dedicada del meu Hipòcrates, ateses les seves preferències pel món hel·lènic. Se’l va llegir i va estar encantat. Ara, quan hi torno, em pregunta sempre si tinc algun altre projecte de llibre en ment. I la resposta, de moment, és un felicíssim no.

Gaudeixo moltíssim amb la vida que porto, fent de professor al batxillerat i dedicant el meu temps d’oci a llegir, a escriure aquí mateix o a fer modelatge. Recentment m’he fet amb miniatures de Blood Bowl, el gran èxit de Games Workshop, i m’hi estic entretenint -muntant-les, pintant-les i aprenent a jugar-hi. Divertit i sense pretensions.

També he après una mica més a valorar la soledat com un alicient, i no tant com una imposició puntual o una càrrega. Crec que aquest és un punt fonamental. No havia estat mai tan feliç com ara que sé estar sol. I naturalment no n’estic sempre: parella, família i amics m’acompanyen sovint. Però quan no ho fan, senzillament no passa res. També deu influir-hi la feina, aquí, que m’obliga a tractar diàriament amb persones i a gastar la meva pobra bateria social.

Tot plegat té certa relació, en la meva opinió: l’afició pels plaers mundans i culinaris, el fet de poder prescindir de la trascendència que donen els llibres propis, les aficions variades, valorar la preuada solitud... Últimament estic conduint una partida de Blood Bowl jo sol, amb els dos equips que venien a la caixa. És un dels millors moments del dia, poder asseure’s i tirar daus, consultar fitxes i normes, moure les peces, etc. En un preuat silenci només trencat per alguna peça de Dungeon Synth, un dels altres descobriments recents que he fet i que m’amenitzen les vetllades.

La partida de Blood Bowl

Retorn

Recupero el blog cinc anys després (!), de moment de forma privada i amb mi mateix com a únic lector, en un intent de trobar un espai propi i més íntim que les xarxes socials. Aquí hi he anat posant sempre reflexions sobre lingüística, grec o llatí, o senzillament cites directes de llibres que anava llegint i que m’interessaven més o menys; a partir d’ara és possible que això es converteixi en una mena de dietari, grosso modo, de les meves inquietuds.

El canvi té un cert sentit: anotar constantment cites de llibres va modificar els meus hàbits lectors, i no cap a bé; em trobava sovint llegint un llibre o un altre amb la pura intenció de poder subratllar-lo i penjar-ne algun fragment aquí. Això em va desagradar francament i va ser un dels motius principals per abandonar el blog. Per altra banda, canvis de feina i de casa m’han ocupat aquests últims anys. Espero que ara que m’he establert definitivament en aquests dos sentits pugui tenir una certa regularitat aquí.

Acabo amb una imatge curiosa: dues noves figuretes que acabo de comprar i posar a la vitrina. Els brocanters de Sabadell no han fallat aquest diumenge i hi he pogut trobar aquests petits cavallers sense cavall. George R. R. Martin, l’escriptor de Joc de trons, tenia tota una habitació plena de les figuretes que havia anat acumulant al llarg dels anys i que encara l’inspiraven per escriure. Potser a aquests dos cavallers realment no els manca un cavall, sinó que caminen garrell pel raquitisme, i això podria ser l’inici d’una interessant novel·la... Que, personalment, jo no penso escriure. 

Augura la mort

 Sir Richard Francis Burton, Relat personal d’un pelegrinatge a Medina i la Meca, 1855-6, Londres (ed. Quaderns Crema, 2003, p. 279):

La majoria de gent creu que, quan un gos udola prop d’una casa sense cap motiu aparent, és que augura la mort d’alguna de les persones que hi viuen; perquè el gos, segons ells, sap distingir la tossa esgarrifosa d’Azrael, l’àngel de la mort, quan plana damunt de la llar maleïda, mentre que la visió espiritual de l’home és tèrbola i feble per culpa dels pecats.

 

Sir Richard Francis Burton

Devenir su propio jardín

 Mario Satz, Pequeños paraísos: El espíritu de los jardines, 2017 (Barcelona, p. 27): 

Motivo por el cual, dice el filósofo, conviene que el hombre se cultive a sí mismo, que devenga su propio jardín, y, en su perímetro de amables frutales y sencillas hortalizas, aprenda a gozar de los placeres cotidianos sin esperar más recompensa que la vida simple y sin complicaciones.

Una successió d’estacions i de florides

Claudio Magris, El Danubi, 1986 (trad. Anna Casassas, 2002, edicions de 1984, pg. 34):

Potser no estarem definitivament salvats fins que no aprenguem a sentir, amb una concretesa gairebé física, que totes les nacions estan destinades a tenir la seva hora i que no hi ha, en sentit absolut, cultures majors o menors, sinó una successió d’estacions i de florides.

Aquesta és la primera entrada en català del blog, que a partir d’avui mateix passa a ser plurilingüe.

La individualidad del soldado

Sir Richard Francis Burton, Relato personal de una peregrinación a Medina y a la Meca, 1855-6, Londres (ed. Quaderns Crema, 2003, pg. 250, traducción mía a partir del catalán):

[La caballería albanesa] todavía nos supera en otro aspecto: cultivan la individualidad del soldado, mientras nosotros nos esforzamos en convertirlo en un mero autómata. En los tiempos clásicos de la caballería europea, las batallas consistían en un complejo de duelos bien coordinados. Después de esto vino la era de la disciplina, en la que, por usar las palabras de Rabelais, “los hombres parecían un amalgama de tubos de órgano, o un sistema bien avenido de las ruedas de un reloj, más que no un cuerpo de infantería o de caballería o un ejército de soldados”. Hoy en día, nuestro objetivo debería ser combinar las bondades de ambos sistemas.

Jenofonte y tú

Hace poco di a mis alumnos de griego un fragmento original de Jenofonte para traducir. Se trataba de un discurso del segundo libro de la Ciropedia. Tiraron la toalla, y con razón, pues incluso a mí se me estaba haciendo costoso. Ahí recordé qué és exactamente el griego ático: una lengua riquísima en matices morfosintácticos, especialmente en comparación con nuestras lenguas romances. Doce infinitivos por verbo. Doce participios. Una flexión endiablada. Tres números, tres géneros, tres modos, tres voces. Cuatro tiempos de pasado.

Cada vez estoy más convencido de que hablamos penosamente porque no pensamos. De que nuestra sintaxis es demasiado límpida y evidente. Porque esta era de tecnología, amnesia e imágenes ha prescindido del lenguaje y la escritura en un sentido propio. La gente plurilingüe, entre la que me incluyo por fortuna, es vista por el resto como si tuviera superpoderes. Eso es la mitad (pobre) de la humanidad, por cierto.

Pero Jenofonte es todo lo contrario. Probablemente cuidaba su lenguaje porque, a falta de tecnología, era lo único que tenía para salir adelante en este mundo. Para pensar, calcular, imponerse y quedar para la posteridad. Una posteridad que lo ha tratado francamente bien hasta hace unos escasos años, cuando saber griego se ha convertido en una especie de brujería. Qué triste todo.

El rey Ciro

Prioridades

Ricardo Moreno Castillo, Los griegos y nosotros: de cómo el desprecio por la antigüedad destruye la educación, 2019, Madrid, pgs. 41-42:

Por supuesto que se puede cuestionar el valor del saber, como se puede cuestionar el valor de la salud. Quien opine que la salud es algo malo porque esta vida es un asco y cuanto antes se muera uno mejor, está en su derecho al pensar así, pero no sería coherente que se metiera a médico. Del mismo modo, quien no entienda el saber como un valor, que no se haga profesor.